La màgia previsora d’en Jordi Pujol, el molt honorable ex president de la Generalitat de Catalunya, continua sent garantia de fets realitzables. La seva predicció de pluges i de recuperació dels nivells dels pantans que tenim a Catalunya, ha estat més efectiva que les realitzades pels millors auguris dels actuals gestors de Catalunya. El calendari del pagès ha tornat a encertar.
Les pluges generoses arreu de Catalunya han arribat aquest darrer cap de setmana llarg (festa de la segona Pasqua, o Pasqua Granada), i s’estan verificant les previsions pujolistes amb la recuperació dels embassaments catalans.
Amb tot, continuen les tasques per posar en funcionament l’abastiment d’aigua amb vaixells (al port de Barcelona), no s’ha desestimat, encara, la connexió del Segre, i el mini trasvassament de l’Ebre tira endavant amb un increment pressupostari quasi bé escandalós (dels 180 milions d’euros, als prop de 265 milions després d’atorgar-se la construcció del projecte).
Però, després d’aquestes darreres pluges, que portaran a una mitjana superior al 30% de la capacitat dels pantans que proveeixen d’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la pregunta seria: ¿Continua sent tan necessària la construcció del mini trasvassament de l’Ebre, tan precipitada, tant urgentment plantejada, que tanta alarma social ha creat, tant a Barcelona, com a Tarragona i les terres de l’Ebre?
Crec que ara s’hauria de replantejar aquest projecte. Les alertes per sequera han de baixar el seu nivell, l’aigua emmagatzemada als pantans està pujant (i sembla que ho continuarà fent), i els habitants de l’Ebre tenen dret a viure tranquils.
Aquest mini trasvassament segurament sigui necessari com a mesura de prevenció per a una possible crisi futura, donat que són precisament aquests projectes els que necessita Catalunya per la seva subsistència, però desapareixent l’urgència, haurien de revisar-se, si més no, els procediments i usos d’aquest projecte, així com les condicions per poder posar-lo en marxa.
Tanmateix, s’ha de tenir en compte que, un cop atorgada l’execució del projecte, el pressupost inicial va passar de 180 a 265 milions d’euros, coincidint amb la publicació de les empreses que participen en el projecte, entre elles AGBAR.
I això porta a plantejar-se una altre pregunta: si al rebut de l’aigua es contempla una part destinada a la construcció i manteniment de les infrastructures, ¿per què s’ha arribat a haver de demanar que sigui l’Estat espanyol qui es faci càrrec de les despeses del projecte? Si, en aquest cas, AGBAR publica cada any l‘obtenció de beneficis, ¿per què no s’han fet noves infrastructures que permetin prevenir un estat d’emergència per sequera com l’actual? ¿Per què, en manteniment de infrastructures ja construïdes, ningú fa res fins que les fuites d’aigua surten denunciades a la premsa? ¿On van a parar aquests diners cobrats per a unes finalitats que han d’acabar pagant a part els ciutadans via pressupost de l’Estat, que som tots?
A banda d’això, i de cara al futur mig i llarg, ¿quines mesures pensen tirar endavant per reforçar l’actual sistema d’abastament d’aigua, i per augmentar la capacitat dels pantans actuals i futures infrastructures d’obtenció, recuperació i ús de l’aigua? ¿Seran, com sempre, reduïdes a l’augment dels impostos?, ¿a la creació de noves taxes sobre l’aigua? ¿No hi ha més imaginació per trobar solucions, que el fet de cobrar al contribuent més diners, mentre les empreses responsables continuen presentant beneficis anuals? ¿Destinaran els diners que ens cobren per manteniment i noves infrastructures a aquest fi, o seguiran servint per engreixar la borsa de beneficis tant de l’empresa com dels accionistes?
Tant de bo algú del govern llegeixi això, i tingui el valor i l’encert de fer-s’ho seu i proposar les corresponents respostes a tantes preguntes que la ciutadania continua fent-se, sobre tot, perquè fins ara és la ciutadania qui està pagant tot plegat, i no una vegada, sinó dos i tres vegades, sigui de forma directa (taxes i impostos), sigui amb aportacions de la Generalitat, sigui per l’aportació estatal (ambdues, com deia abans, en som tots). I ja de passada, potser ja va sent moment de començar a depurar responsabilitats i iniciar una ronda de dimissions i acomiadaments, tant pel que fa a les empreses amb responsabilitats, com pel que fa al propi govern, central, autonòmic i local.