Descontrol i caos als FGC

L’anomenat “metro del Vallès” va patir dimecres, 21 de maig, la topada de dos trens que va obligar a aturar el servei entre les estacions de Sarrià i Sant Cugat durant tot el matí i part de la tarda.
Només s’han de lamentar uns 4 contusionats.
Tanmateix, el pitjor no va ser la topada sinó les seves conseqüències. En un primer moment, el servei va ser interromput, quedant establert el trajecte entre Catalunya i Sarrià, on FGC va posar 2 autobusos per cobrir el trajecte fins a Sant Cugat.
Poc després, els usuaris que arribaven a l’estació de Sarrià es trobaven que els autobusos ja no sortien d’aquesta estació, sinó que havien de tornar a l’andana per viatjar fins a Les Planes, que era el nou punt de sortida del servei substitutori per carretera.
La sorpresa la trobaven els passatgers quan veien que els autobusos (entre 3 i 5 unitats) només podien admetre entre 48 i 55 passatgers per viatge.
Al voltant de les 11,30 h, arriba un tren a l’estació de Les Planes (el “meu”) on s’informa, per megafonia interna del comboi, que els passatgers han d’esperar a la andana de via 2 per transbordar amb un altre tren que els portarà fins a Sant Cugat. Dos autobusos del servei substitutori marxen de Les planes mig buits. La sorpresa fóu que, als 30 minuts d’esperar aquest tren, el conductor del tercer tren que ja havia arribat des de Barcelona informa, a interpel·lació d’uns viatgers, que encara trigarà entre mitja hora i una hora en arribar el primer amb destinació Sant Cugat, però que continuen funcionant els autobusos.
Una andana plena com un ou comença a neguitejar-se davant la manca d’informació i atenció del personal dels FGC que eren a l’estació, força ben “dissimulats”, i inicia una mena de “marxa dels maleïts” direcció a unes escales incòmodes per poder superar les víes fins a l’estació, pròpiament dita.
Sorpresa! No hi ha cap autobús. Prop de 30 minuts d’espera, i s’albira el primer cotxe que, segons Guàrdia Urbana de Barcelona, portaria al personal fins a Sant Cugat.
Sense ningú que controlés la cúa per accedir als autobusos, la gent es “colaba” amb tota la cara dura; la carretera de Vallvidrera estava envaïda quasi bé a la meitat de la calçada; la gent fent auto-stop; un desastre.
Els taxis (no sé ben bé d’on eren) passaven amb el llum verd encés, però no paraba cap. Més emprenyamenta.
El primer autobús tenia unes 50 places, però el segon era un minibús, d’unes 25.
El tercer, que va trigar encara 20 minuts més, també era gran, el quart (un altre minibús) deia que només portava gent fins a Valldoreix...
Dimecres, 21 de maig de 2008, passarà a ser una data que recordaran els usuaris de FGC Metro del Vallés com la jornada en que van trigar en fer un trajecte de 25 minuts (Pl. Catalunya-Mira-sol) unes 3 hores i mitja.
Això sí, a les 10,50 h. Quan vaig arribar a Pl. Catalunya, vaig tenir que pagar el bitllet. Després, i durant força estona, les barreres estaven aixecades.
FGC Metro del Vallès era un servei que no donava quasi bé cap problema, però un que ha tingut, ha demostrat que, si Renfe està fatal, els ferrocates catalans estan pitjor.

Sobre el trasvassament

La màgia previsora d’en Jordi Pujol, el molt honorable ex president de la Generalitat de Catalunya, continua sent garantia de fets realitzables. La seva predicció de pluges i de recuperació dels nivells dels pantans que tenim a Catalunya, ha estat més efectiva que les realitzades pels millors auguris dels actuals gestors de Catalunya. El calendari del pagès ha tornat a encertar.
Les pluges generoses arreu de Catalunya han arribat aquest darrer cap de setmana llarg (festa de la segona Pasqua, o Pasqua Granada), i s’estan verificant les previsions pujolistes amb la recuperació dels embassaments catalans.
Amb tot, continuen les tasques per posar en funcionament l’abastiment d’aigua amb vaixells (al port de Barcelona), no s’ha desestimat, encara, la connexió del Segre, i el mini trasvassament de l’Ebre tira endavant amb un increment pressupostari quasi bé escandalós (dels 180 milions d’euros, als prop de 265 milions després d’atorgar-se la construcció del projecte).
Però, després d’aquestes darreres pluges, que portaran a una mitjana superior al 30% de la capacitat dels pantans que proveeixen d’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la pregunta seria: ¿Continua sent tan necessària la construcció del mini trasvassament de l’Ebre, tan precipitada, tant urgentment plantejada, que tanta alarma social ha creat, tant a Barcelona, com a Tarragona i les terres de l’Ebre?
Crec que ara s’hauria de replantejar aquest projecte. Les alertes per sequera han de baixar el seu nivell, l’aigua emmagatzemada als pantans està pujant (i sembla que ho continuarà fent), i els habitants de l’Ebre tenen dret a viure tranquils.
Aquest mini trasvassament segurament sigui necessari com a mesura de prevenció per a una possible crisi futura, donat que són precisament aquests projectes els que necessita Catalunya per la seva subsistència, però desapareixent l’urgència, haurien de revisar-se, si més no, els procediments i usos d’aquest projecte, així com les condicions per poder posar-lo en marxa.
Tanmateix, s’ha de tenir en compte que, un cop atorgada l’execució del projecte, el pressupost inicial va passar de 180 a 265 milions d’euros, coincidint amb la publicació de les empreses que participen en el projecte, entre elles AGBAR.
I això porta a plantejar-se una altre pregunta: si al rebut de l’aigua es contempla una part destinada a la construcció i manteniment de les infrastructures, ¿per què s’ha arribat a haver de demanar que sigui l’Estat espanyol qui es faci càrrec de les despeses del projecte? Si, en aquest cas, AGBAR publica cada any l‘obtenció de beneficis, ¿per què no s’han fet noves infrastructures que permetin prevenir un estat d’emergència per sequera com l’actual? ¿Per què, en manteniment de infrastructures ja construïdes, ningú fa res fins que les fuites d’aigua surten denunciades a la premsa? ¿On van a parar aquests diners cobrats per a unes finalitats que han d’acabar pagant a part els ciutadans via pressupost de l’Estat, que som tots?
A banda d’això, i de cara al futur mig i llarg, ¿quines mesures pensen tirar endavant per reforçar l’actual sistema d’abastament d’aigua, i per augmentar la capacitat dels pantans actuals i futures infrastructures d’obtenció, recuperació i ús de l’aigua? ¿Seran, com sempre, reduïdes a l’augment dels impostos?, ¿a la creació de noves taxes sobre l’aigua? ¿No hi ha més imaginació per trobar solucions, que el fet de cobrar al contribuent més diners, mentre les empreses responsables continuen presentant beneficis anuals? ¿Destinaran els diners que ens cobren per manteniment i noves infrastructures a aquest fi, o seguiran servint per engreixar la borsa de beneficis tant de l’empresa com dels accionistes?
Tant de bo algú del govern llegeixi això, i tingui el valor i l’encert de fer-s’ho seu i proposar les corresponents respostes a tantes preguntes que la ciutadania continua fent-se, sobre tot, perquè fins ara és la ciutadania qui està pagant tot plegat, i no una vegada, sinó dos i tres vegades, sigui de forma directa (taxes i impostos), sigui amb aportacions de la Generalitat, sigui per l’aportació estatal (ambdues, com deia abans, en som tots). I ja de passada, potser ja va sent moment de començar a depurar responsabilitats i iniciar una ronda de dimissions i acomiadaments, tant pel que fa a les empreses amb responsabilitats, com pel que fa al propi govern, central, autonòmic i local.

Massa romansos, oi?

Ja fa molts díes que sentim a parlar-hi les diferents corrents que pugnen per assolir quotes de poder i de decissió. Els consells nacionals dels diferents partits creen una situació de desinformació quan els postulants al poder fan ús de la premsa per a dir-hi la seva.
Possiblement, a CDC sigui on més retrunyen els crits d’enyorança d’antics temps, tot i que ens vulguin fer-nos combregar amb il·lusions de joventut i renovació directiva.
He sentit, llegit i comprovat els estira-i-arronsa dels corrents interns de Convergència. A tot arreu, sense cap vergonya, espolsant i destapant les veritables intencions dels qui volen manar, tant d’un cantó, com de l’altre.
No entraré en valoracions sobre els declarants d’aquestes intencions, siguin bones o dolentes, però sí que voldria afegir la meva reflexió a aquesta situació d’esperpèntica fugida d’estudi de gent que, a priori, semblaven senyuts, diplomàtics, i convergents.

A Catalunya necessitem bons dirigents, persones que sí estiguin al costat de la gent, de la ciutadania. Que fomentin la cohesió social. Que no permetin la fractura del teixit social. Que escoltin els ciutadans. Gent, que sigui capaç de donar al país el que necessita i es mereix, un bon manteniment i serveis públics, una bona distribució comercial i de serveis, unes bones infrastructures.
A Catalunya necessitem gent que sigui capaç de conjugar totes les inquietuds del país. Gent que no classifiqui els ciutadans de primera, segona o tercera categoria. Gent que valori l’esforç dels ciutadans i ciutadanes que aporten el seu treball anònim i desinteressat pel desenvolupament del país
Sempre s’ha d’intentar construir, avançar, progressar. Però en moltes ocasions per avançar s’ha de destruir. Per construir una carretera s’ha de destruir bosc, per fer una línia de ferrocarril s’han de foradar muntanyes, per aconseguir una gran Catalunya, haurem de destruir, haurem de fer dissabte.
Ja no queda quasi bé res de l’esperit nacionalista que sempre ha mogut i inspirat Catalunya. Aquell esperit al que sempre hem pogut adreçar-nos en els moments de tristor i defalliment. Les convergències ara són conveniències. Ja no queda res de l’orgull catalanista, de país. I si encara en queda algun rastre, els interessos particulars, l’entusiasme mal dissimulat pels diners i el poder, l’enterboleixen i el difuminen. S’ha de fer neteja. S’ha de destruir per seguir construint.
Cal donar un missatge d’esperança i confiança perquè la gent se sumi al projecte de país. Es venç però no es convenç. Sinceritat, humilitat i fermesa. Desterrem l’arrogància i la prepotència. I quan la casa és cremi, que no s’hi vegi el fum.