Massa romansos, oi?

Ja fa molts díes que sentim a parlar-hi les diferents corrents que pugnen per assolir quotes de poder i de decissió. Els consells nacionals dels diferents partits creen una situació de desinformació quan els postulants al poder fan ús de la premsa per a dir-hi la seva.
Possiblement, a CDC sigui on més retrunyen els crits d’enyorança d’antics temps, tot i que ens vulguin fer-nos combregar amb il·lusions de joventut i renovació directiva.
He sentit, llegit i comprovat els estira-i-arronsa dels corrents interns de Convergència. A tot arreu, sense cap vergonya, espolsant i destapant les veritables intencions dels qui volen manar, tant d’un cantó, com de l’altre.
No entraré en valoracions sobre els declarants d’aquestes intencions, siguin bones o dolentes, però sí que voldria afegir la meva reflexió a aquesta situació d’esperpèntica fugida d’estudi de gent que, a priori, semblaven senyuts, diplomàtics, i convergents.

A Catalunya necessitem bons dirigents, persones que sí estiguin al costat de la gent, de la ciutadania. Que fomentin la cohesió social. Que no permetin la fractura del teixit social. Que escoltin els ciutadans. Gent, que sigui capaç de donar al país el que necessita i es mereix, un bon manteniment i serveis públics, una bona distribució comercial i de serveis, unes bones infrastructures.
A Catalunya necessitem gent que sigui capaç de conjugar totes les inquietuds del país. Gent que no classifiqui els ciutadans de primera, segona o tercera categoria. Gent que valori l’esforç dels ciutadans i ciutadanes que aporten el seu treball anònim i desinteressat pel desenvolupament del país
Sempre s’ha d’intentar construir, avançar, progressar. Però en moltes ocasions per avançar s’ha de destruir. Per construir una carretera s’ha de destruir bosc, per fer una línia de ferrocarril s’han de foradar muntanyes, per aconseguir una gran Catalunya, haurem de destruir, haurem de fer dissabte.
Ja no queda quasi bé res de l’esperit nacionalista que sempre ha mogut i inspirat Catalunya. Aquell esperit al que sempre hem pogut adreçar-nos en els moments de tristor i defalliment. Les convergències ara són conveniències. Ja no queda res de l’orgull catalanista, de país. I si encara en queda algun rastre, els interessos particulars, l’entusiasme mal dissimulat pels diners i el poder, l’enterboleixen i el difuminen. S’ha de fer neteja. S’ha de destruir per seguir construint.
Cal donar un missatge d’esperança i confiança perquè la gent se sumi al projecte de país. Es venç però no es convenç. Sinceritat, humilitat i fermesa. Desterrem l’arrogància i la prepotència. I quan la casa és cremi, que no s’hi vegi el fum.